Захар

Dos companys, i tots dos es van aixecar alhora. Una història curta, d'aquelles que m'invento pel camí.

L'anell de qualsevol planeta està format per milers de milions de flocs de gel i roques individuals. Només sembla sòlid des de lluny, com l'asfalt d'un avió.

Sense calefacció, la humitat de l'aire s'assenteix primer sobre el metall. És per això que les estacions abandonades de la ciència-ficció sempre estan cobertes de gebre, i és veritat.

Un contrail no és fum, sinó vapor condensat. T'indicarà més sobre la humitat de l'aire que qualsevol instrument a bord.

El primer que falla no és el formigó, sinó la teulada. Si la teulada comença a tenir fuites, l'edifici és destruït per l'aigua, no pel temps.

Cent noranta-dos làsers van convergir en un sol punt, i l'energia de sortida va ser més gran que la que s'hi va introduir. Per primera vegada a la història.

Cada "gra" és una cèl·lula de convecció de la mida d'un país sencer. Viu uns vuit minuts i després torna a enfonsar-se.

El centre de la cambra s'escalfa més que el nucli de l'estrella durant una fracció de segon. Aquest estat dura menys que un obrir i tancar d'ulls.

A dins hi ha combustible per a una reacció termonuclear. Cent noranta-dos làsers apunten a aquesta càpsula alhora, i l'error es mesura en micres.

Tot això és un camí per a la llum. El pols làser viu aquí durant nanosegons i és accelerat per una estructura de la mida d'una illa de cases.